Acords de Narbona i Montpeller .

Pere el Catòlic va promoure una reunió, al gener de 1211 a Narbona, amb la finalitat d'aconseguir una treva indefinida a favor de Raimon Roger de Foix. Però el comte de Foix no va acudir a la cita. Rao per la qual el rei Pere es va veure obligat a acceptar a Simó de Montfort com vescomte de Cascassona. Els croats, per la seva banda, van concedir la treva indefinida amb la garantia de permanència d’una guarnició catalana en el comtat de Foix.

Posteriorment va haver una nova reunió a Montpeller, on es va convenir el casament del fill del rei aragonès, l'infant Jaume que llavors tenia 3 anys, amb Amícia, filla de Simó de Montfort. Els croats exigiren a Ramon IV de Tolosa el lliurament de els seus estats a Arnau de Amalric i a Simó de Montfort, així com el seu exili a Terra Santa. El comte tolosà va abandonar indignat la reunió, per la qual cosa va ser excomunicat.

La rendició de Cabaret.

Darrere la caiguda de Termes, Simó de Montfort considerà atacar les terres Las Tors. Pere Roger de Cabaret, que havia fet presoner a Bouchard de Marly, Senyor del castell de Saissac i cossi de Simó de Montfort, utilitza a l’ostatge per a negociar una rendició. Finalment acceptà cedir els seus castells: Cabaret, la Torre Regina, Flor d’Espina i Quertinhós; a canvi d’unes possessions prop de Besiers.

Darrer la mort de Simó de Montfort en 1213 i dels repetits fracassos del seu successor Amaurí de Montfort, Pere Roger de Cabaret recuperà la possessió dels castells de Les Tors en el 1223.

El setge de Termes.

A principis d’agost, Simó de Montfort plantà campament davant les muralles del castell de Termes. On resta esperant les maquines de guerra que venien des de Carcassona. El comboi fou atacat per Pere Roger de Cabaret, qui aconseguí destruir-ne algunes. Llavors el cavaller croat Guillem de Contres acudí en la seva ajuda, motiu pel qual Pere Roger abandonà l’atac.

Les maquines de guerra aconsegueixen obrir una bretxa en la part sud del castell. No obstant els defensors foren capaços de repel·lir l’atac i de reparar els desperfectes. Tal com anava allargant-se el setge, anava agreujant-se la situació dels croats. Pere Roger de Cabaret atacava sistemàticament els combois d’avituallament. Motiu pel qual escassejaven els queviures. Mentrestant, donat la llarga sequera, el castell de Termes es quedà sense aigua. Davant aquesta dramàtica situació Raimon de Termes es veu forçat a negociar la rendició. Una vegada les forces croades comencen a disminuir, acabada la missió els nobles i cavallers croats desitjaven tornar a casa per a passar l’hivern.

La nit abans del lliurament del castell una forta pluja va omplir els dipòsits. A l’endemà quant els croats es disposen a prendre possessió del lloc, Raimon de Termes es negà a fer el lliurament. Simó de Montfort, a pesar de la pèrdua de forces, s’obstina en continuar el setge. Amb els quefers de la lluita s’abandonà el manteniment dels carrers, motiu pel qual la pluja arrossegà tota la brutícia cap als dipòsits d’aigua. La insalubritat de l’aigua provoca la disenteria entre la població. Raimon de Termes, no podia negociar altra vegada la rendició, motiu pel qual optà per evacuar el castell. Ramon de termes va ser fet presoner i desposseït de totes les seves propietats.

Les mutilacions de Bram.

A l'abril de 1210 les tropes catòliques, acabdillades per Simó de Monfort van arribar a la localitat de Bram. En la vila habitaven un cert nombre de prefectes càtars. Al cap de tres dies, la població, va sucumbir. Els croats van agafar, per força, a un centenar de presoners, als quals van practicar mutilacions: trencament de nassos i extracció d'ulls. A un d'ells ho van deixar amb un sol ull, al qual van utilitzar de guia. Darrere seu, agafats per l'espatlla, van disposar a la resta. D'aquesta guisa van ser enviats, en processó, al castell de Cabaret (Lastours), lloc que s'havia convertit en refugi càtar

El setge de Menerba.

Cap a finals de maig de 1210 les tropes catòliques, acabdillades per Simó de Montfort, van arribar a Menerba. Cap del vescomtat del mateix nom, al capdavant del les quals estava Guillem de Manerba. Com la ciutat comptava amb una forta defensa natural: gorges i barrancs, a més de més mil metres de doble muralla, el de Montfort va refusar l'atac directe.

Els croats van disposar tres catapultes apuntant a la porta de la ciutat i una quarta als dipòsits d'aigua, situats a la part baixa a la vora dels penya-segats. Després de sis setmanes de continu bombardeig, els dipòsits d'aigua van cedir i els murs ja no aguantaven molt més. Als pocs dies, el 22 de juliol, Guillem de Manerba, no va tenir més remei que negociar la rendició. D'aquesta manera va aconseguir salvar als vilatans. En la vila s'havien refugiat entre 150 a 180 perfectes càtars, als quals se'ls va oferir abjurar de la seva fe. Davant la negació van ser condemnats a morir en la foguera. Segons va explicar el cronista cistercenc, Vaux de Cernay, ho van acceptar com a sacrifici posat que:” tampoc la mort ni la vida ens poden separar de la fe al qual som units”.

Massacre de Besiers i conquesta de Carcassona .

Després del penediment Ramon IV de Tolosa, aquest, es va adherir als croats. L'exercit dels catòlics que estava format per prop de tres-cents mil homes es van dirigir cap a terres de Besiers i Carcassona. Ramon Roger de Trencavell, vescomte de Bisiers i Carcassona, es va dirigir cap a Montpeller, on es trobaven les tropes catòliques, per negociar un pacte. Els croats li van exigir l'expulsió dels càtars i el lliurament de les seves ciutats, al que el Trencavell es va negar. Llavors el vescomte Ramon Roger, va ser declarat traïdor.

El 20 de juliol de 1209, l'exercit croat va sortir de Montpeller, el 22 van arribar a Besiers. Llavors van exigir a la població el lliurament dels càtars que romanien a la ciutat, cosa que no va ser acceptada. Davant la negativa l'exercito catòlic es preparà per assetjar la ciutat. Mentre estaven muntant el campament, de la ciutat va sortir un escamot per enfrontar-se als assetjadors, atac que va ser avortat. De retirada cap a Besiers, van ser perseguits pels croats, que d'aquesta forma entraren a la ciutat. Ja dins d'ella, Arnau Amalrich va cridar: “ Mateu-los a tots, que Déu ja reconeixerà als seus”. Durant l'atac no es van respectar ni les esglésies, produint-se una gran massacre, darrere la qual la ciutat va ser incendiada.

El 2 d'agost els croats arriben a Carcassona, Pere I d'Aragó intentà intervenir entre Ramon Roger de Trencavell, vassall seu, i els croats. Els catòlics van accedir a deixar en llibertat al vescomte, a canvi de lliurar-los els vilatans. Llavors Ramon Roger, coneixedor del que els esperava als seus súbdits, es nega ha fer-ho. Motiu pel qual es comença el setge de la ciutat. Els dies van passant, és ple estiu i la ciutat de Carcassona va esgotant l'estoc d'aigua. Llavors el vescomte decideix negociar la rendició, durant la negociació va ser fet presoner. El 15 d'agost la ciutat va capitular, a canvi de salvar la vida van haver de lliurar tots els seus béns. A la fi d'agost Simó de Monfort va rebre el títol de vescomte de Carcassona i Besiers.

Excomunicació i penitencia del compte Ramon VI de Tolosa.

El compte de Tolosa, Ramon VI, protegí als seus vassalls càtars, fet que provocà la seva excomunicació. El 14 de gener de 1208 el legat papal, Pere de Castellnou, s’entrevista amb el compte tolosà, al qual oferí retirar-li l’excomunicació a cavi del suport contra els càtars. Ramon VI no dona el suport a l’enviat papal. Al dia següent Pere de Castellnou resulta mort mentre intentava creuar el riu, prop de Sant Geli. Sembla que els assassins foren uns cavallers tolosans.

Llavors el papa, Innocenci II, convoca als arquebisbes de Narbona, Arles, Ambrun, Ais i Viena, al rei de França Felip II, a l'arquebisbe de Tours, l'abat del Citeaux, etc.; als quals demanà que s’organitzaren una croada contra els càtars. El Monarca francès rebutja el manament, al·legant que estava ocupat en altres afers, no obstant deixa la porta oberta per que els seus barons pogueren sumar-se.

El compte Ramon VI, davant el perill eminent, s’afanya a demanar clemència al papa i pretengué afegir-se als croats. Per lo qual feu penitencia publica. El 18 de juliol de 1209, s’efectua la penitencià a l’abadia de sant Geli, davant bisbes de Provença i Llenguadoc. El compte acudi a l’església nu, de cintura amunt, amb una corda lligat al coll, mentre el legat papal, Milton, anava flagel·lant-lo. Una vegada dins de l’església, agenollat, escolta totes les seves faltes, desprès jurà fer penitencia. D’aquesta manera evità que les tropes croades atacaren els seus feus.
* Fotografia: L'abadia de Sant Geli, lloc on efectuà la penitencia Ramon VI.

Missions catòliques a terres càtares.

El 31 de maig de 1204, els legats papals, Raül de Fontfroide o Pere de Castellnou, son posats sota les ordres d’Arnau de Amauri, abat de Cîteaux. El 13 de desembre aconsegueixen el jurament de fe catòlica dels consols de la ciutat de Tolosa. No obstant fracassà davant de Ramon VI, comte de Tolosa, que recolza a la burgesia i dona protecció als seus vassalls càtars, aliant-se amb bels comtes de Foix i Comeges.

En 1206 arriba a Montpeller Domènec de Guzmán, acompanyat per Diego d’Acevedo. Els legats, Raül de Fontfroide i Pere Castellnou, els comuniquen els seu fracàs per aturar l’avanç de l’heretgia càtara. Llavors Domènec de Guzmán i el seu acompanyant, amb el recolzament del papa, romangueren a Occitania com a predicadors de la veritat entre els càtars. En el 1207 organitza un col·loqui a Pàmies, entre catòlics, càtars i valdenses. En aquest mateix any fundà el monestir de Prouille, com a refugi per a les dones càtares reconvertides al catolicisme. A pesar del mètode de predicció, descalços i sense ornaments, els resultats foren minsos.

*Foto: Monestir de Prouille.

El conflicte catòlic-càtar:

En el concili catòlic de Tours, 1163, es decretà l'empresonament dels heretges càtars, així com la confiscació dels seus bens. No obstant, en 1165 hi hagué una conferencia a Lombez, entre catòlics i càtars, que acaba amb l'enfrontament teològic de les dues corrents religioses. En el 1167, els càtars s'organitzen eclesiàsticament en el Concili de Sant Fèlix de Caramany. L'església catòlica es va veure atacada i en aquest mateix any en una assemblea eclesiàstica crema en la foguera a 7 càtars a Vézelay. En 1172 un clergue acusat d'heretgia és cremat a Arrás. Al mateix any el bisbe de Reims ordena cremar a varis càtars.
En el 1172 el bisbe de Narbona, Pons d'Arsac, demana ajuda a Lluís VII de França per la forta amenaça que patia la fe catòlica en el bisbat. En 1177 Ramon V de Tolosa denuncia, davant el cap del cister, l'alarmat avanç de l'heretgia càtara. Llavors el Papa Alexandre III envia a Enric de Marsiac, abat de Claravall (La Xampanya), i als bisbes de Poitiers i Bath (Anglaterra), per a que donen suport al bisbe de Narbona. Aquesta missió acaba amb la detenció de Pere de Maurand, representant dels càtars de Tolosa. Ramon V no s'atreveix a enviar-lo a la foguera i el condemna a tres anys de desterrament a Terra Santa. Davant aquest fets el papa Alexandre III convoca el tercer concili ecunèmic de Letrán, amb la consegüent condemna dels càtars i exhortant-los tronar a la fe catòlica.
Al 1194 a la mort de Ramon V de Tolosa, el succeeix son fill Ramon VI, qui en el 1196 fou excomunicat pel papa Celestí II, per la seva permissivitat vers els càtars. Al febrer de 1198 Pere el Catòlic signà a Girona un ordre per la qual els seus súbdits, càtars, havien d'abandonar l'heretgia abans de Pasqua, sinó se'ls confiscarien els bens i serien executats. Aquesta ordre sols queda en el paper. Al 1200 cinc homes i tres dones, acusats d'heretgia, son cremats a Troyes. Un any desprès a Nevers es cremat en la foguera un cavaller. En el 1203 el papa Inocencio III nomena com a legats papals, a Raül de Fontfroide, abat de Corbieres, i a Pere de Castellnou, arcdiaca de Margelone. El 13 de desembre aconsegueixen el jurament de fe catòlica dels consols de la ciutat de Tolosa.
El 24 de gener de 1204, el papa, ordena a les ordres religioses que envien als seus monjos més preparats per donar suport als delegats papals. En aquest mateix any Ramon de Perella, a petició dels càtars, construeix la fortalesa de Montsegur. A l'abril de 1204 Pere el Catòlic signa el Tractat de Millau, pel qual contrau matrimoni amb Maria de Montpeller. En aquest mateix any es celebra un col·loqui, a Carcassona, entre càtars i catòlics, sota l'auspici del monarca català. Al juny el papa envia una carta al Pere el Catòlic, per la qual li demana que compleixi amb els seus deures com a rei catòlic, donant-li en propietat les terres i els bens dels heretges castigats. El rei Pere, ocupa la població de Lescure, riu amunt d'Albi.

* Imatges del Castell de Montsegur.

Ritus càtars:

El servisi o aparelhament s’efectua una vegada al mes, i es tracta d’una confessió publica, en la qual participen tots els bons homes. Els perfectes, o bons cristians, de la comunitat s’acusen dels pecats comesos, normalment ho feia l’ancià en nom de tots. El diaca, imposava la penitencia que consistia, segons el grau dels pecats, en dies de dejunis, pregàries o assistir a predicacions.


Amb melhorament, el testimoni de respecte cap al prefecte, portador l’Esperit Sant, al mateix temps que se li demana la seva benedicció i intersecció. El creient s’inclina tres vegades davant el prefecte, a cada inclinació resa aquesta oració:-“Bons cristians, doneu-nos la benedicció de Déu i la vostra. Pregueu a Déu per aquest pecador, que Déu en dugui a una bona fi”. Llavors el prefecte li contesta:-” Déu vos beneeixi i vos faci bons cristians, i vos porti a la bona fi”.


La caretas o far patz és el bes de pau, que sol produir-se al final de les cerimònies. Aquest bes pot ser donat a la cara o be a la boca, si son de sexe diferent es besa el Llibre passant-lo tot seguit al altri per que faci lo propi.


El pa de la Santa Oració, al començar l’àpat fraccionen el pa mentre reciten l’oració del Pater. El pa és partit pel prefecte de més edat i el repartit per ordre d’antiguitat en la fe. Al rebre la porció de pa és diu:” Beneit, sempre”, mentre el que el reparteix diu:- “Déu vos beneeixi” .

El consolament, és l’únic sagrament per als catàrs, equival al baptisme i te tres funcions: el baptisme, l’ordenació i l’extremunció. El aspirant a prefecte rep la pregària dominical, el que el converteix en fill de Déu, alliberant-lo del mal. Seguidament els bons homes imposen, damunt d’ell, les mans, al mateix temps que criden a l’Esperit Sant. Durant la cerimònia es pronuncien una sèrie de vots monàstics: viure en comunitat o amb un socius, recitar les pregaries ritual a les hores indicades i el vot de continència i abstinència: castedat absoluta, dejuni de pa i aigua durant la quaresma i la no ingestió de carn animal en la resta de la vida.

Als moribunds se’ls practica la imposició de mans, mitjançant la qual reben el perdó dels pecats, per tal d’arribar a la bona fi.

La jerarquia eclesiàstica càtara:

En el concili de Caramany es va establir la jerarquia càtara, formada pels: ancians, diaques, coadjutors del bisbe i el, propi, bisbe.


L'ancià és el més antic en la fe de la seva comunitat. Ell és el que presideix els actes litúrgics, dirigeix la plegaria i parteix el pa. Presideix i administra la casa religiosa o ostal. En els documents de la Inquisició, es troben dones ancianes qualificades com anteposita, “priora”


El diaca, s'encarrega de visitar les cases religioses de la zona. Té com a missió, tutelar l'administració i la disciplina, a més d'administrar el servisi, penitència col·lectiva.


Els coadjutors són dos, el fill major i el fill menor. El fill major substitueix el bisbe a la seva mort, alhora que és substituït pel fill menor.


El bisbe, és el màxim representant de l'església càtara, per damunt d'ell no hi ha cap estament; no obstant, és pobre i itinerant. Presideix les cerimònies solemnes, a demés de gestionar el seu bisbat. Viatja acompanyat per un socius, el qual organitza els viatges del bisbe.

El concili càtar de Sant Fèlix de Caramay:

Els bons homes, com el càtars s'autodenominaven, augmentaven en fidels per terres franques, llombardes, flandes, occitanes, etc. Eren vistos com a heretges, per part de l'església catòlica. Així tenim les primeres execucions de càtars en el 1002, concretament a Orleans i Tolosa. En el 1049, en el concili de Reïms es tracta per primera vegada sobre el fort creixement d'heretges a França. En el 1077 un càtar és condemnat per heretge i cremat a Cambrai (Nord de Franca). En el 1114, el poble de Soissons en un linxament col·lectiu executen en una foguera a un grup heretges. En el 1126, el predicador Pere Bruis és cremat en una foguera en Sant Geli, a Occitània. En el concili de Tours, 1163, es denuncia l'avanç de l'heretgia càtara. En el 1165, en el concili de Lombers es condemna als bons homes com a heretges.

En el 1167, aprofitant una visita del bisbe, bogomil, Nicetas de Constatinopla, se celebra el primer concili càtar. En el castell de Sant Felix de Caramany, en 1176, es reuneixen els representants de setze esglésies o comunitats càtares, amb el bisbe Nicetas i Marcos, bisbe de Llombardia. En Aquest concili es van crear quatre bisbats, amb els seus corresponents bisbes, a terres occitanes: Sicard el Delmer, bisbe d'Albi; Bernat Raimon, bisbe de Tolosa; Guiraud Mercier, bisbe de Carcassona i Raimon de Casal, bisbe d'Agen

Principis religiosos càtars:

El moviment religiós càtar era, essencialment, cristià ja que es fonamentava en la Bíblia, en general, i en l'Evangeli de Sant Joan en particular. El catarisme es caracteritzava per la concepció dualista del be i del mal. Aquesta dualitat existia pel fet que hi havia dues creacions, la de déu i la del dimoni. Déu crea el cel i els esperits que no es corrompen ni es destrueixen. El dimoni, per contra, crea el mon material, al qual deixa anar uns esperits, que son les persones, per que li donessin vida. Com el mon material estava sotmès al mal, quant les persones morien, la seva anima no podia tronar al seu lloc, el cel, llavors es reencarnava en un altre cos. Déu envià un esperit pur, Jesucrist, que va dotar-se d'aparença humana. La seva missió era l'adoctrinament del rebuig a lo material i la practica del “Consolament”, l'únic sagrament.

El Consolament era el sagrament d'alliberació del mal, una mena de baptisme. Primerament rebien la Plegaria Dominical que els reconeixia com a fils de Déu i els atorgava la facultat de dirigir-se'n a ell en primera persona, demanant-li que els alliberi del mal. Llavors els “bons homes” l'imposaven les mans cridant a l'Esperit Sant, quedant d'aquesta manera alliberat del maligne. Durant la cerimònia pronunciaven els vots monàstics: Viure en comunitat o amb un socius, home o dona; recitar les plegaries rituals a les hores estipulades, tant de dia com de nit; l'abstinència de qualsevol menjar d'origen animal, excepte peix i la continència sexual, o castedat absoluta. D'aquesta manera es convertien en cristians o “bons homes”.

Origen del catarisme.

En el segle X en Tràcia, un sacerdot anomenat Bogomil, va reunir totes les idees i creences herètiques que s'estenien per l'Europa Oriental. El bogomilisme, nom que reberen els seguidors d'esta secta, negaven l'existència de Crist, així com de la trinitat: El Pare, el Fill i l'Esperit Sant. Creien que Déu tenia dos fills, Satan (el mal) i Miquel (el bé). Negaven la validesa dels sagraments cristians, encara que practicaven el baptisme, sempre en edat adulta i sense aigua ni oli, sinó amb l'autorrenuncia acompanyada per rogatives i el cant d'himnes. No comptaven amb cap tipus de clergues, s'instruïen els uns als altres. Tampoc comptaven amb temples, els ritus religiosos es practicaven en casa, en família.
La secta dels bogomils, es va expandir per Bulgària, Sèrbia i Àsia Menor. Des de del seu inici, van realitzar missions al nord d'Itàlia, fruit d'este contacte va sorgir un nou moviment religiós conegut, entre altres noms, per catarisme.