El setge de Menerba.

Cap a finals de maig de 1210 les tropes catòliques, acabdillades per Simó de Montfort, van arribar a Menerba. Cap del vescomtat del mateix nom, al capdavant del les quals estava Guillem de Manerba. Com la ciutat comptava amb una forta defensa natural: gorges i barrancs, a més de més mil metres de doble muralla, el de Montfort va refusar l'atac directe.

Els croats van disposar tres catapultes apuntant a la porta de la ciutat i una quarta als dipòsits d'aigua, situats a la part baixa a la vora dels penya-segats. Després de sis setmanes de continu bombardeig, els dipòsits d'aigua van cedir i els murs ja no aguantaven molt més. Als pocs dies, el 22 de juliol, Guillem de Manerba, no va tenir més remei que negociar la rendició. D'aquesta manera va aconseguir salvar als vilatans. En la vila s'havien refugiat entre 150 a 180 perfectes càtars, als quals se'ls va oferir abjurar de la seva fe. Davant la negació van ser condemnats a morir en la foguera. Segons va explicar el cronista cistercenc, Vaux de Cernay, ho van acceptar com a sacrifici posat que:” tampoc la mort ni la vida ens poden separar de la fe al qual som units”.