Santa Maria del Puig.

Localització: El Puig de Santa Maria (Horta Nord) – Comarques del Túria-Xúquer.

Segons la llegenda, mentre Jaume I preparava el setge de València ciutat, un clergue que l’acompanyava troba una taula amb la imatge de la Verge Maria. El rei considera aquest fet com un miracle i ordena la construcció, en el lloc de la troballa, d’una església. Dos anys desprès, 1240, l’esmentada església fou donada a Arnau de Cardona, de l’ordre de la Mercè, per a construir-hi un monestir.

L'església va sobreviure fins al segle XIV, en que es va construir un nou temple. Entre els segles XVI i XVIII es construí l’actual edifici monacal. En el 1842 l’estat el cedi a la població del Puig que el destinà a diversos serveis. En el 1938 els mercedaris recuperaren la regència de l’església i en el 1948 tornaren al monestir, definitivament en el 1967 recuperaren la propietat.

Illice .

Situació: Elx (Baix Vinalopó)

Epoca: Bronze/ Ibèrica/romana/visigoda.

Ciutat situada al sud del territori de la tribu dels contestans, en el paratge de L’Alcudia d’Elx. Possiblement es tracte de l’antiga Helikê, nomenada per Siculo, lloc on mori ofegat Amílcar, general cartaginès. A partir del segle I aC, passà a domini romà, rebent el nom de “Colonia Iula Illici Augusta”.

El jaciment de l’Alcudia compta amb una extensió de 10 hectàrees, prop del riu Vinalopó, en una petita elevació, que abans era una illa envoltada per un rierol, actualment sec. Fou en aquest jaciment on es produí la troballa de la dama D’Elx.

Missions catòliques a terres càtares.

El 31 de maig de 1204, els legats papals, Raül de Fontfroide o Pere de Castellnou, son posats sota les ordres d’Arnau de Amauri, abat de Cîteaux. El 13 de desembre aconsegueixen el jurament de fe catòlica dels consols de la ciutat de Tolosa. No obstant fracassà davant de Ramon VI, comte de Tolosa, que recolza a la burgesia i dona protecció als seus vassalls càtars, aliant-se amb bels comtes de Foix i Comeges.

En 1206 arriba a Montpeller Domènec de Guzmán, acompanyat per Diego d’Acevedo. Els legats, Raül de Fontfroide i Pere Castellnou, els comuniquen els seu fracàs per aturar l’avanç de l’heretgia càtara. Llavors Domènec de Guzmán i el seu acompanyant, amb el recolzament del papa, romangueren a Occitania com a predicadors de la veritat entre els càtars. En el 1207 organitza un col·loqui a Pàmies, entre catòlics, càtars i valdenses. En aquest mateix any fundà el monestir de Prouille, com a refugi per a les dones càtares reconvertides al catolicisme. A pesar del mètode de predicció, descalços i sense ornaments, els resultats foren minsos.

*Foto: Monestir de Prouille.

Sant Llorenç pop de Bagà.

Localització: Guardiola de Berguedà (Berguedà) – Comarques Centrals de Catalunya.

La primera noticia de l’existència d’un assentament monàstic, 898, tracta d’una donació de terres a la comunitat benedictina de Sant Llorenç, regida per l’abat Senald. Al segle X fou enriquida amb donacions dels comte de Cerdanya-Besalú, Sinifred II. El bisbe d’Urgell, Sal·la, consagrà la nova església en el 983. En aquesta època les seves possessions s’escampaven per la vall de Brocà i el Comptat de Berga i al voltant de Talló i Via, al comptat de Cerdanya.

En el 1592 es convertí en priorat vinculat a Sant Pau del Camp a Barcelona i les seves rendes foren destinades a la Congregació Claustral Tarraconense. En 1614 depengué de Sant Pere de Portella, cessant d’aquesta manera l’activitat monàstica. Quedant la seva església sota la direcció d’un prior, fins el 1838. A partir d’aquest moment es converteix en parroquial, fins que al 1959 es construeix una nova església en la població de Guardiola de Berguedà.

La ciutat ibèrica d’Ullastret.

Situació: Ullastret (Baix Empordà)

Època: Ferro/ Ibèrica.
Ciutat situada en territori de la tribu dels Indigets, de la qual es desconeix el nom. S’especula que podria tractar-se de Cypsela, ciutat citada per Rufus Festus Avienos en l'”Ora maritima” ( segle IV dC), de la qual diu era una illa. Al peu del poblat es localitzava , el ja desaparegut, Estany d’Ullastret, que en el seu interior comptava amb dues illes: l’Illa d’en Reixac, on hi havia un altre poblat coetani i el Puig d’en Serra on es localitza la necròpolis.
En les primeries de l’Edat de Ferro, segle VII aC., s’efectua el primer assentament, a l’Illa d’en Reixac, que perdurà fins al segle II aC. Durant el segle VI aC., s’inicià l’assentament del Puig San Andreu. Durant el segle VI aC.s’edificà la muralla, que comptava amb sis torres circulars i una quadrada. Durant els segles V i IV aC. gaudi de gran vitalitat. L’assentament perdurà fins al segle II aC. Amb l’arribada dels romans, que transformaren el sistema d’ocupació i d’explotació econòmica del territori dels indigets, lo qual dugué implícit l’abandonament de la ciutat.

El conflicte catòlic-càtar:

En el concili catòlic de Tours, 1163, es decretà l'empresonament dels heretges càtars, així com la confiscació dels seus bens. No obstant, en 1165 hi hagué una conferencia a Lombez, entre catòlics i càtars, que acaba amb l'enfrontament teològic de les dues corrents religioses. En el 1167, els càtars s'organitzen eclesiàsticament en el Concili de Sant Fèlix de Caramany. L'església catòlica es va veure atacada i en aquest mateix any en una assemblea eclesiàstica crema en la foguera a 7 càtars a Vézelay. En 1172 un clergue acusat d'heretgia és cremat a Arrás. Al mateix any el bisbe de Reims ordena cremar a varis càtars.
En el 1172 el bisbe de Narbona, Pons d'Arsac, demana ajuda a Lluís VII de França per la forta amenaça que patia la fe catòlica en el bisbat. En 1177 Ramon V de Tolosa denuncia, davant el cap del cister, l'alarmat avanç de l'heretgia càtara. Llavors el Papa Alexandre III envia a Enric de Marsiac, abat de Claravall (La Xampanya), i als bisbes de Poitiers i Bath (Anglaterra), per a que donen suport al bisbe de Narbona. Aquesta missió acaba amb la detenció de Pere de Maurand, representant dels càtars de Tolosa. Ramon V no s'atreveix a enviar-lo a la foguera i el condemna a tres anys de desterrament a Terra Santa. Davant aquest fets el papa Alexandre III convoca el tercer concili ecunèmic de Letrán, amb la consegüent condemna dels càtars i exhortant-los tronar a la fe catòlica.
Al 1194 a la mort de Ramon V de Tolosa, el succeeix son fill Ramon VI, qui en el 1196 fou excomunicat pel papa Celestí II, per la seva permissivitat vers els càtars. Al febrer de 1198 Pere el Catòlic signà a Girona un ordre per la qual els seus súbdits, càtars, havien d'abandonar l'heretgia abans de Pasqua, sinó se'ls confiscarien els bens i serien executats. Aquesta ordre sols queda en el paper. Al 1200 cinc homes i tres dones, acusats d'heretgia, son cremats a Troyes. Un any desprès a Nevers es cremat en la foguera un cavaller. En el 1203 el papa Inocencio III nomena com a legats papals, a Raül de Fontfroide, abat de Corbieres, i a Pere de Castellnou, arcdiaca de Margelone. El 13 de desembre aconsegueixen el jurament de fe catòlica dels consols de la ciutat de Tolosa.
El 24 de gener de 1204, el papa, ordena a les ordres religioses que envien als seus monjos més preparats per donar suport als delegats papals. En aquest mateix any Ramon de Perella, a petició dels càtars, construeix la fortalesa de Montsegur. A l'abril de 1204 Pere el Catòlic signa el Tractat de Millau, pel qual contrau matrimoni amb Maria de Montpeller. En aquest mateix any es celebra un col·loqui, a Carcassona, entre càtars i catòlics, sota l'auspici del monarca català. Al juny el papa envia una carta al Pere el Catòlic, per la qual li demana que compleixi amb els seus deures com a rei catòlic, donant-li en propietat les terres i els bens dels heretges castigats. El rei Pere, ocupa la població de Lescure, riu amunt d'Albi.

* Imatges del Castell de Montsegur.

Sant Miquel dels Reis.

Localització: Ciutat de València - Àrea Metropolitana de València.

En 1383 Pere el Cerimoniós donà llicencia al abat de el monestir de la Valldigna, Arnau de Saranyó, per a construir un monestir cistercenc a l’alqueria de Rascanya. Que va rebre el nom de Sant Bernat de Rascanya, . En 1545 el Papa Pau II atorga una butlla al duc de Calabria, per la qual l’autoritzava a instaurar en el monestir a l’ordre dels jerònims. Els cistercencs es resistiren a abandonar la seva llar, per lo qual foren expulsats violentament.

En 1548 s’iniciaren les obres del claustre, que durà vota quaranta anys. En 1623 s’inicià la construcció de l’església, sobre les restes de l’antic monestir de Sant Bernat. L’església fou consagrada per l’arquebisbe de València, Isidre d’Aliaga, En el 1645. En 1763 es construí un nou claustre.

Pedra de les Orenetes:

Situació: La Roca del Vallés. (Vallès Oriental)- Àrea Metropolitana de Barcelona. Cronologia: Neolític Bronze. - Estil: Esquemàtic. En 1945, descobrí aquestes pintures rupestres, publicant la troballa a la revista “Museu” de Mataró. En el 1980 foren, novament, calcades, per Marià Ribas. En el 1999 foren documentades dins del “Projecte Corpus de Pintures Rupestres de Catalunya”.
Es tracta d’un gran bloc de granit, que en la seva base compta amb diverses cavitats. Una, d’aquestes, és un abric, que és el cos de les pintures. Amés i trobem altres concavitats i zones erosionades amb permanència de pintures rupestres. En total es comptabilitzen 32 figures corresponents a: serpentiformes, punts, cruciformes, barres, antropomorfs, representacions humanes, etc.

Ritus càtars:

El servisi o aparelhament s’efectua una vegada al mes, i es tracta d’una confessió publica, en la qual participen tots els bons homes. Els perfectes, o bons cristians, de la comunitat s’acusen dels pecats comesos, normalment ho feia l’ancià en nom de tots. El diaca, imposava la penitencia que consistia, segons el grau dels pecats, en dies de dejunis, pregàries o assistir a predicacions.


Amb melhorament, el testimoni de respecte cap al prefecte, portador l’Esperit Sant, al mateix temps que se li demana la seva benedicció i intersecció. El creient s’inclina tres vegades davant el prefecte, a cada inclinació resa aquesta oració:-“Bons cristians, doneu-nos la benedicció de Déu i la vostra. Pregueu a Déu per aquest pecador, que Déu en dugui a una bona fi”. Llavors el prefecte li contesta:-” Déu vos beneeixi i vos faci bons cristians, i vos porti a la bona fi”.


La caretas o far patz és el bes de pau, que sol produir-se al final de les cerimònies. Aquest bes pot ser donat a la cara o be a la boca, si son de sexe diferent es besa el Llibre passant-lo tot seguit al altri per que faci lo propi.


El pa de la Santa Oració, al començar l’àpat fraccionen el pa mentre reciten l’oració del Pater. El pa és partit pel prefecte de més edat i el repartit per ordre d’antiguitat en la fe. Al rebre la porció de pa és diu:” Beneit, sempre”, mentre el que el reparteix diu:- “Déu vos beneeixi” .

El consolament, és l’únic sagrament per als catàrs, equival al baptisme i te tres funcions: el baptisme, l’ordenació i l’extremunció. El aspirant a prefecte rep la pregària dominical, el que el converteix en fill de Déu, alliberant-lo del mal. Seguidament els bons homes imposen, damunt d’ell, les mans, al mateix temps que criden a l’Esperit Sant. Durant la cerimònia es pronuncien una sèrie de vots monàstics: viure en comunitat o amb un socius, recitar les pregaries ritual a les hores indicades i el vot de continència i abstinència: castedat absoluta, dejuni de pa i aigua durant la quaresma i la no ingestió de carn animal en la resta de la vida.

Als moribunds se’ls practica la imposició de mans, mitjançant la qual reben el perdó dels pecats, per tal d’arribar a la bona fi.

Sant Llorenç de Morunys.

Localització: Sant Llorenç de Morunys- (Solsonès). Comarques Centrals de Catalunya.

Es creu que cap al 885 s'assentà una comunitat de canonges a la Vall de Lord. Aquesta comunitat donà origen al posterior monestir Benedictí de Sant Llorens de la Vall de Lord. En el 910, consta que estava regit per l'abat Bo, qui fou succeït per Ciendiscle (920-948). Entre el 971 i el 997 rebé nombroses donacions comtals, com la cel·la monàstica de Sant Pere de Ventolrà.

Va ser a partir de 992, quant el monestir passà a denominar-se Sant Llorens de Morunys. Al 1019, darrere la mort de l'abat Llobató, el bisbe Armengol, amb el beneplàcit de comte Berenguer Ramon I, l'uniren a San Serní de Tavèrnoles. Llavors passà a ser un priorat de Tavèrnoles, el que li dona certa vitalitat econòmica, pel fet de ser pas obligat entre Urgell i Cardona. En els segles XII i XIII el priorat comptava amb un prior i quatre comunitaris, dos dels quals eren preveres.

En el 1297, gràcies a un pacte entre el monestir i el vescomte de Cardona, s'edificà la vila fortificada de Sant Llorenç, esdevenint el monestir com a parroquial del nou municipi. En el 1592 el Papa Climent VIII, el secularitzà i uní les seves rendes al seminari tridentí de la seu d'Urgell.

Serra de Bèrnia i serra Ferrer.

Situació: Altea, Tàrbena, Xaló i Benissa. (Les Marines, Alta i Baixa)- Comarques Centrals del País Valencià
Cronologia: Neolític i Eneolític. - Estil: Esquemàtic i Llevantí.

Serra de Bèrnia:
La Penya de l’Ermita del Vicari es troba situada a la vessant sud de la serra de Bèrnia, al terme d’Altea. Es tracta d’un abric de 15 metres d’alt i 4 de profunditat, en ell hi han un total de 3 panys amb pintures d’art Esquemàtic. Destaquem el segon pany, que compta amb 27 pictogrames, de un total de 29 que es troben a l’abric, on hi ha representat una figura antropomorfa de cos i cap triangular, amb el braços en arc que sostenen un objecte corbat, les cames son llargues acabades amb bifurcacions a mode de peus.
L’abric de Pinos es troba a la vessant nord de la serra, al terme de Benissa. Es tracta d’un abric de vora 400 metres de llargària i poc profund, on es localitzen tres panys amb pintures d’art Esquemàtic i Llevantí. Destaquen el quart pany, on trobem una figura femenina de cos estilitzat que compta amb un longitud de 8'1 cm es caracteritza per disposar d'un cap de tendència circular, els braços semiflexionats a l'altura de la pelvis, en forma d'ansa, el tronc i les extremitats inferiors de tendència esquemàtica representats per un traços verticals en què també hi ha lloc per al detall com la representació dels pits per mitjà de dos petits i paral·lels traços.

Serra Ferrer:
La Cova del Tio Mansano es troba situat a la vessant oriental de la Serra Ferrer, al terme de Xaló. Es tracta d’un abric de grans dimensions i de planta irregular, en el qual s'han documentat vuit panys d’art Llevantí i Esquemàtic, amb representen escenes de caça així com de danses.
Sa cova de ses Lletres o Penya Escrita es troba situada en la vessant ponent de la Serra ferrer, al terme de Tàrbena. Es tracta d’un abric de 39 metres de llarg i escassa profunditat, on es localitzen un total de 7 panys amb art Esquemàtic. Del qual destaquen el quart pany on hi ha representat un ídol oculat, format per una ziga-zaga horitzontal, un motiu en T que figura les celles i el nas, emmarcat per dos cercles a forma d’ulls, a sota dels ulls dues parelles de barres paral·leles i simètriques.

La jerarquia eclesiàstica càtara:

En el concili de Caramany es va establir la jerarquia càtara, formada pels: ancians, diaques, coadjutors del bisbe i el, propi, bisbe.


L'ancià és el més antic en la fe de la seva comunitat. Ell és el que presideix els actes litúrgics, dirigeix la plegaria i parteix el pa. Presideix i administra la casa religiosa o ostal. En els documents de la Inquisició, es troben dones ancianes qualificades com anteposita, “priora”


El diaca, s'encarrega de visitar les cases religioses de la zona. Té com a missió, tutelar l'administració i la disciplina, a més d'administrar el servisi, penitència col·lectiva.


Els coadjutors són dos, el fill major i el fill menor. El fill major substitueix el bisbe a la seva mort, alhora que és substituït pel fill menor.


El bisbe, és el màxim representant de l'església càtara, per damunt d'ell no hi ha cap estament; no obstant, és pobre i itinerant. Presideix les cerimònies solemnes, a demés de gestionar el seu bisbat. Viatja acompanyat per un socius, el qual organitza els viatges del bisbe.

Convent de la Trinidad.

Localització: València- (Ciutat de València).Va ser fundat en el 1445 per la reina Maria de Castella, esposa d'Alfons el Magnànim, on instal·là la comunitat de les clarisses de Gandia. Les obres es van iniciar el 9 de juliol de 1445, posant la primera pedra la reina Maria i beneint les obres el cardenal Alonso de Borja, el posterior Papa Calixt III. La reina va finir al 1458 i va ser soterrada en el convent.

En el 1463 va ser triada abadessa sor Isabel de Villena, convertint el convent en un important focus cultural. A principis del segle XVI Maria de Corella, comtessa de la Pobla, el va enriquir amb nombroses donacions.

Amb la guerra del Napoleó els francesos ocuparen i saquejaren el monestir. Amb el decret de Desamortització va ser secularitzat.

Serra de Tivissa:

Situació: Tivissa (Ribera de l'Ebre)- Terres de l'Ebre Cronologia: Neolític. - Estil: Llevantí i Esquemàtic. Jaume Poch i Garí exercia de mestre a Bicorb (la Canal de Navarrès), on descobrí la Cova de l'Aranya. En el 1921 mentre visitava al seu fill, telegrafista a Tivissa, descobrí l'estació pictòrica de la Cova del Pi. La troballa fou estudiada i publicada per Eduardo Hernández Pacheco. També, en el 1921, l'Institut d'Estudis Catalans organitza unes prospeccions per aquells indrets amb motiu dels quals, Josep Colominas descobrí la presencia d'art a les estacions de la Cova del Ramat i la Cova del Cingle. En el 1982 Joan Miquel Brull, net del masover de del Mas de Ponç, descobrí pintures a les parets de la Cova del Taller, lloc on el seu avi assecava figues.

En la Cova del Pi trobem 22 pictogrames on destaquen figures humanes amb les extremitats flexionades, d'estil Esquemàtic. En la Cova del Ramat, com el seu nom indica, hi ha representat un ramat en moviment, deu cabres i un animal jove, d'estil Llevantí. En la Cova del Cingle podem veure un arquer, també d'estil Llevantí. En la Cova del Taller hi havia varies imatges, no obstant sols es poden identificar-ne tres. Un cérvol de grans dimensions, restes d'una cérvola i fragments d'una figura humana, possiblement un arquer.

El concili càtar de Sant Fèlix de Caramay:

Els bons homes, com el càtars s'autodenominaven, augmentaven en fidels per terres franques, llombardes, flandes, occitanes, etc. Eren vistos com a heretges, per part de l'església catòlica. Així tenim les primeres execucions de càtars en el 1002, concretament a Orleans i Tolosa. En el 1049, en el concili de Reïms es tracta per primera vegada sobre el fort creixement d'heretges a França. En el 1077 un càtar és condemnat per heretge i cremat a Cambrai (Nord de Franca). En el 1114, el poble de Soissons en un linxament col·lectiu executen en una foguera a un grup heretges. En el 1126, el predicador Pere Bruis és cremat en una foguera en Sant Geli, a Occitània. En el concili de Tours, 1163, es denuncia l'avanç de l'heretgia càtara. En el 1165, en el concili de Lombers es condemna als bons homes com a heretges.

En el 1167, aprofitant una visita del bisbe, bogomil, Nicetas de Constatinopla, se celebra el primer concili càtar. En el castell de Sant Felix de Caramany, en 1176, es reuneixen els representants de setze esglésies o comunitats càtares, amb el bisbe Nicetas i Marcos, bisbe de Llombardia. En Aquest concili es van crear quatre bisbats, amb els seus corresponents bisbes, a terres occitanes: Sicard el Delmer, bisbe d'Albi; Bernat Raimon, bisbe de Tolosa; Guiraud Mercier, bisbe de Carcassona i Raimon de Casal, bisbe d'Agen

Sant Joan de les Abadesses.

Localització: Sant Joan de les Abadesses- (Ripollès)- Comarques Gironines.

Monestir fundat per Guifré el Pelós, en el 885, amb el nom de Sant Joan de Ripoll. L'església va ser consagrada en el 887, pel bisbe de Vic. Segons l'acta de consagració se li atorgava jurisdicció sobre el territori que anava de Sant Pau de Seguries a Ribamala, del Puig Estela a Vallfogona i fins a Surroca i els peus del Taga. Posteriorment va rebre donacions a Montgrony i Besora (Ripollès), Vic (Conflent), Folgueroles (Osona) i Montclar (Berguedà).

Guifré, va destinar com a abadessa a la seva filla Emma, com era menor, el cenobi va quedar en mans d'un grup de preveres que es van encarregar d'organitzar la comunitat i de parar atenció de la petita. En el 889, ja adulta, Emma es va convertir en l'abadessa del monestir de sant Joan de Ripoll. Amb el temps el monestir anà ampliant els seus béns i creant noves parròquies: Sora, Vidrà, Vallfogona i Llaés, etc. Durant el govern d'Ingilberga (996-1017), la ultima abadessa, el monestir va rebre acusacions d'immoralitat i vida díscola. Acusacions que va efectuar el comte de Besalú, Bernat Tallaferro, qui va aconseguir que el Papa dissolgués la comunitat de religioses, per mitjà d'una butlla.

Bernat de Tallaferro, en el 1017, va annexar el monestir al bisbat de Besalú, a part d'instal·lar una comunitat de frares, a partir d'aquest moment el convent va passar a ser conegut com a Sant Joan de les Abadesses. En 1077, el comte de Besalú, Bernat II va cedir l'abadia al monestir de Sant Víctor de Marsella. Els marsellesos van expulsar els canonges, que es van posar davall la protecció del bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, 1086. Els marsellesos van ocupar, amb violència, l'abadia en el 1098, i van instal·lar una comunitat de monges marselleses. El Papa Pascual II, va intervindré en les disputes i el 1114 ordena que tornarà la comunitat de canonges. Esta abadia va ser secularitzada en el 1592, convertint-se en col·legiata, regida per un arxiprest.

Barranc dels Covarxos:

Situació: Benassal (l’Alt Maestrat)- Comarques del Nord del País Valencià.

Cronologia: Neolític. - Estil: Llevantí.


En el Barranc dels Covarxos hi ha un total de 7 abrics amb pintures rupestres. Estudiades i publicades per Alfred González Prats, en el 1981. Destaquen diverses escenes de caça: Un porc senglar, ferit per un caçador que du un feix de fletxes a la ma i dos cérvols perseguits per una figura humana.

Principis religiosos càtars:

El moviment religiós càtar era, essencialment, cristià ja que es fonamentava en la Bíblia, en general, i en l'Evangeli de Sant Joan en particular. El catarisme es caracteritzava per la concepció dualista del be i del mal. Aquesta dualitat existia pel fet que hi havia dues creacions, la de déu i la del dimoni. Déu crea el cel i els esperits que no es corrompen ni es destrueixen. El dimoni, per contra, crea el mon material, al qual deixa anar uns esperits, que son les persones, per que li donessin vida. Com el mon material estava sotmès al mal, quant les persones morien, la seva anima no podia tronar al seu lloc, el cel, llavors es reencarnava en un altre cos. Déu envià un esperit pur, Jesucrist, que va dotar-se d'aparença humana. La seva missió era l'adoctrinament del rebuig a lo material i la practica del “Consolament”, l'únic sagrament.

El Consolament era el sagrament d'alliberació del mal, una mena de baptisme. Primerament rebien la Plegaria Dominical que els reconeixia com a fils de Déu i els atorgava la facultat de dirigir-se'n a ell en primera persona, demanant-li que els alliberi del mal. Llavors els “bons homes” l'imposaven les mans cridant a l'Esperit Sant, quedant d'aquesta manera alliberat del maligne. Durant la cerimònia pronunciaven els vots monàstics: Viure en comunitat o amb un socius, home o dona; recitar les plegaries rituals a les hores estipulades, tant de dia com de nit; l'abstinència de qualsevol menjar d'origen animal, excepte peix i la continència sexual, o castedat absoluta. D'aquesta manera es convertien en cristians o “bons homes”.

Corpus Christi.

Localització: Llutxent- (La Vall d'Albaida)- Comarques Centrals del país Valencià.
Segons la tradició, en plena conquesta, 1239, durant el setge del castell de Xiu i mentre estaven escoltant missa. El rector de sant Cristòfol de Daroca, que oficiava la missa, davant l'atac dels mudèjars rebels, embolica sis hòsties en les corporals i ho amaga sota una pedra. Acabada la lluita, el rector recuperà el corporal i se n'adonà que les hòsties l'havien tacat de sang. Llavors les tropes cristianes s'encoratjaren i atacaren el castell de Xiu, recuperant-lo.
En el 1335 es construí una ermita en el lloc on es produí el miracle. En el 1422 l'ordre del dominics erigí, al voltant de l'ermita, el monestir del Corpus Christi. El 18 de març de 1474 es convertí en Universitat i Estudi General d'Arts i Teologia.

Torre d'en Galmés:

Situació: Alaior- Illa de Menorca- Illes Balears. Cronologia: 1400/1200 aC. - Estil: Talaiòtic. El jaciment es troba en el camí de Sant Llorenç i ocupa una extensió de 5 hectàrees. Destaquen tres talaiots, situats a la part més alta, davall del més gran se situa el recinte de la “taula” (santuari), la pedra horitzontal va ser utilitzada pels romans per a construir un sarcòfag. Diverses sales hipòstiles, algunes cases i dos línies de muralles, completen el jaciment.

Origen del catarisme.

En el segle X en Tràcia, un sacerdot anomenat Bogomil, va reunir totes les idees i creences herètiques que s'estenien per l'Europa Oriental. El bogomilisme, nom que reberen els seguidors d'esta secta, negaven l'existència de Crist, així com de la trinitat: El Pare, el Fill i l'Esperit Sant. Creien que Déu tenia dos fills, Satan (el mal) i Miquel (el bé). Negaven la validesa dels sagraments cristians, encara que practicaven el baptisme, sempre en edat adulta i sense aigua ni oli, sinó amb l'autorrenuncia acompanyada per rogatives i el cant d'himnes. No comptaven amb cap tipus de clergues, s'instruïen els uns als altres. Tampoc comptaven amb temples, els ritus religiosos es practicaven en casa, en família.
La secta dels bogomils, es va expandir per Bulgària, Sèrbia i Àsia Menor. Des de del seu inici, van realitzar missions al nord d'Itàlia, fruit d'este contacte va sorgir un nou moviment religiós conegut, entre altres noms, per catarisme.

Santa Maria de Ripoll.

Localització: Ripoll- (El Ripollès)- Comarques Gironines.

Monestir benedictí, fundat al voltant de 879 per Guifré el Pelós, al qual cedi les propietats de la Vall de Ripoll i la vall de Sant Joan. Daguí, fou el primer abat, al qual encarregà l'educació, segons les normes monàstiques, del seu fill Radulf. Santa Maria rebé, el 838, diverses donacions a Brocà, Lles de Cerdanya i altres llocs. Aquestes donacions enriquiren a la comunitat, el que ve permetre la construcció d'una nova església, consagrada al 888, pel bisbe Gotmar de Vic. A partir d'aquest moment incrementa el seu patrimoni, amb l'adquisició de nous bens al Berguedà, Cerdanya, Bages, Conflent, Besalú, Gironés, etc., el que permetí la construcció d'una nova església, consagrada al 935. Sent abat Arnulf, bisbe de Girona, es construí una nova església de cinc naus, consagrada en el 977. Al 1008 fou nomenat l'abat Oliba, que impulsà l'escola i l'escriptori, enriquint la seva biblioteca, llavors una de les millors de tota la cristiandat. Al 1070 passà a dependre de l'abadia de Sant Víctor de Marsella, donat un nou impuls a l'escriptori. En el 1169, s'independitza de Marsella. Al 1172, sent abat Ramon de Berga, s'inicià la construcció del claustre. Al segle XV, amb l'acabament de claustre, començà el declivi.

Roca Roja .

Situació: La Llacuna (l’Anoia)- Comarques Centrals de Catalunya.
Cronologia: Neolític/Bronze - Estil: Llevantí, Esquemàtic.

Descobert en el 1982, per F. Navarro Ferré. L’any 1983 es donà a conèixer el conjunt dins l'obra de divulgació “La Pintura Rupestre en Catalunya.”. L’any 1987 fou documentat dins el "Projecte Corpus de Pintures Rupestres de Catalunya" portat a terme pel Servei d'Arqueologia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Es tracta de dos abrics, el primer d’escassa fondària on hi ha representat una cérvola i una figura que podria correspondre a un arquer, en aquest cas l’estil és el Llevantí. En l’Abric II, més gran, es localitzen quatre figures, d’estil Esquemàtic.