El concili càtar de Sant Fèlix de Caramay:

Els bons homes, com el càtars s'autodenominaven, augmentaven en fidels per terres franques, llombardes, flandes, occitanes, etc. Eren vistos com a heretges, per part de l'església catòlica. Així tenim les primeres execucions de càtars en el 1002, concretament a Orleans i Tolosa. En el 1049, en el concili de Reïms es tracta per primera vegada sobre el fort creixement d'heretges a França. En el 1077 un càtar és condemnat per heretge i cremat a Cambrai (Nord de Franca). En el 1114, el poble de Soissons en un linxament col·lectiu executen en una foguera a un grup heretges. En el 1126, el predicador Pere Bruis és cremat en una foguera en Sant Geli, a Occitània. En el concili de Tours, 1163, es denuncia l'avanç de l'heretgia càtara. En el 1165, en el concili de Lombers es condemna als bons homes com a heretges.

En el 1167, aprofitant una visita del bisbe, bogomil, Nicetas de Constatinopla, se celebra el primer concili càtar. En el castell de Sant Felix de Caramany, en 1176, es reuneixen els representants de setze esglésies o comunitats càtares, amb el bisbe Nicetas i Marcos, bisbe de Llombardia. En Aquest concili es van crear quatre bisbats, amb els seus corresponents bisbes, a terres occitanes: Sicard el Delmer, bisbe d'Albi; Bernat Raimon, bisbe de Tolosa; Guiraud Mercier, bisbe de Carcassona i Raimon de Casal, bisbe d'Agen

Sant Joan de les Abadesses.

Localització: Sant Joan de les Abadesses- (Ripollès)- Comarques Gironines.

Monestir fundat per Guifré el Pelós, en el 885, amb el nom de Sant Joan de Ripoll. L'església va ser consagrada en el 887, pel bisbe de Vic. Segons l'acta de consagració se li atorgava jurisdicció sobre el territori que anava de Sant Pau de Seguries a Ribamala, del Puig Estela a Vallfogona i fins a Surroca i els peus del Taga. Posteriorment va rebre donacions a Montgrony i Besora (Ripollès), Vic (Conflent), Folgueroles (Osona) i Montclar (Berguedà).

Guifré, va destinar com a abadessa a la seva filla Emma, com era menor, el cenobi va quedar en mans d'un grup de preveres que es van encarregar d'organitzar la comunitat i de parar atenció de la petita. En el 889, ja adulta, Emma es va convertir en l'abadessa del monestir de sant Joan de Ripoll. Amb el temps el monestir anà ampliant els seus béns i creant noves parròquies: Sora, Vidrà, Vallfogona i Llaés, etc. Durant el govern d'Ingilberga (996-1017), la ultima abadessa, el monestir va rebre acusacions d'immoralitat i vida díscola. Acusacions que va efectuar el comte de Besalú, Bernat Tallaferro, qui va aconseguir que el Papa dissolgués la comunitat de religioses, per mitjà d'una butlla.

Bernat de Tallaferro, en el 1017, va annexar el monestir al bisbat de Besalú, a part d'instal·lar una comunitat de frares, a partir d'aquest moment el convent va passar a ser conegut com a Sant Joan de les Abadesses. En 1077, el comte de Besalú, Bernat II va cedir l'abadia al monestir de Sant Víctor de Marsella. Els marsellesos van expulsar els canonges, que es van posar davall la protecció del bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, 1086. Els marsellesos van ocupar, amb violència, l'abadia en el 1098, i van instal·lar una comunitat de monges marselleses. El Papa Pascual II, va intervindré en les disputes i el 1114 ordena que tornarà la comunitat de canonges. Esta abadia va ser secularitzada en el 1592, convertint-se en col·legiata, regida per un arxiprest.

Barranc dels Covarxos:

Situació: Benassal (l’Alt Maestrat)- Comarques del Nord del País Valencià.

Cronologia: Neolític. - Estil: Llevantí.


En el Barranc dels Covarxos hi ha un total de 7 abrics amb pintures rupestres. Estudiades i publicades per Alfred González Prats, en el 1981. Destaquen diverses escenes de caça: Un porc senglar, ferit per un caçador que du un feix de fletxes a la ma i dos cérvols perseguits per una figura humana.

Principis religiosos càtars:

El moviment religiós càtar era, essencialment, cristià ja que es fonamentava en la Bíblia, en general, i en l'Evangeli de Sant Joan en particular. El catarisme es caracteritzava per la concepció dualista del be i del mal. Aquesta dualitat existia pel fet que hi havia dues creacions, la de déu i la del dimoni. Déu crea el cel i els esperits que no es corrompen ni es destrueixen. El dimoni, per contra, crea el mon material, al qual deixa anar uns esperits, que son les persones, per que li donessin vida. Com el mon material estava sotmès al mal, quant les persones morien, la seva anima no podia tronar al seu lloc, el cel, llavors es reencarnava en un altre cos. Déu envià un esperit pur, Jesucrist, que va dotar-se d'aparença humana. La seva missió era l'adoctrinament del rebuig a lo material i la practica del “Consolament”, l'únic sagrament.

El Consolament era el sagrament d'alliberació del mal, una mena de baptisme. Primerament rebien la Plegaria Dominical que els reconeixia com a fils de Déu i els atorgava la facultat de dirigir-se'n a ell en primera persona, demanant-li que els alliberi del mal. Llavors els “bons homes” l'imposaven les mans cridant a l'Esperit Sant, quedant d'aquesta manera alliberat del maligne. Durant la cerimònia pronunciaven els vots monàstics: Viure en comunitat o amb un socius, home o dona; recitar les plegaries rituals a les hores estipulades, tant de dia com de nit; l'abstinència de qualsevol menjar d'origen animal, excepte peix i la continència sexual, o castedat absoluta. D'aquesta manera es convertien en cristians o “bons homes”.