Roc del Rumbau o Roca dels Moros.

Situació: Peramola (L’alt Urgell) – Terres de Lleida.

Cronologia: Bronze

Estil: Art Esquemàtic.

descobertes en el 1969, per tres veïns de Peramola (F, Rigart Jou, M. Bachc Porredón i J. Bach Vila), que ho van comunicar a L. Díez-Coronel, qui les va publicar en la revista Ilerda. en el 1971. Durant el 1986 van ser documentades dins "Projecte Corpus de Pintures Rupestres de Catalunya" del Servei d'Arqueologia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Al desembre de 1998 foren declarades Patrimoni Mundial per l’UNESCO. El 25 del 1985 com a Patrimoni Històric Espanyol i el 30 de setembre de 1993 Patrimoni Cultural Català.

Detall central.

Caminar de cromanyó.

Estil: ska/reggae/Rock

L’home de cromanyó va aparèixer fa cinquanta mil·lennis, a l’Africà, començà a caminar, a finals del 2002 a Godella. Les seves primeres passes van estar acompanyades per: Mario, a la bateria, Joan, al baix; Peris, a la guitarra i Guerau, a la veu. Tots junts començaren a fer cançons, i veren que era bo. Poc a poc anaren unint-se més gent: Pau, al teclat; Guille, a la guitarra i Dani, al saxo. Al gener del 2003 van tenir la primera actuació, al Burjajove’03. Llavors es van afegir nous vents: Victor, al saxo; Balma a la trompeta i l’Arnau, al trombó. En el2004 van actuar a reu del País valencià, i a Saragossa. Aquet mateix any gravaren una maqueta amb cinc cançons.

Durant la segona meitat del 2005 la banda va sofrir una renovació, Pau i Guerau abandonaren el grup, Peris passa a cantar, es fitxa a Trontxu per la guitarra i a la Raquel als teclats. Al març de 2006, tornen a caminar; sel’ uneix Nacho, altre trompeta.

Al novembre del 2006 quedaren tercers en el VII Circuit de Musica en valencià. En el 2008 han quedat els quarts en el concurs“Emergenza” celebrat a la Sala Loco Mateo, a la ciutat de València.

Mp3.

Santa Maria del Lluc.

Localització:Escorca (Serra de Tramuntana). Illa de Mallorca.

Compta la llegenda, que un pastor i un monjo van trobar la imatge de la Mare de Déu del Lluc. En el testament del cavaller Valentí de Ses Torres, 31 de gener de 1268, es fa referència a la capella de Santa Maria del Lluc. Al 1273, ja consta la gran afluència de peregrins, a pesar de lo perillós del camí.

Al 1456, el papa Calixt III, va erigir el santuari com a col·legiata. En el 1526, sent el prior Gabriel Vaquer, es van promulgar els estatuts, els quals obligaven a celebrar una missa matinal cantada per sis nois. Condició confirmada per una butlla del papa Climent VII, a l'octubre de1531. El que va donar origen a l'escolania dels “blauets”.

En el 1586 es va construir l'hostatgeria dels peregrins i les seves cavalcadures; en el 1589 es complementà amb el brollador de la Plaça dels Peregrins, que serveix com abeurador.

En el 1622, s'inicia la construcció de l'església actual, que fou acabada al 1691. L'església, d'estil renaixentista d'una sola nau compta amb tres capelles a cada costat, una volta de canó i una cúpula en el centre del creuer.

Monestir de San Serni de Tavèrnoles.

Localització:Les Valls de Valira (Alt Urgell)– Comarques de Lleida.

Sembla que el monestir de Sant Serni, o Sadurní, és de fundació visigòtica, allà pel782-799. El cert és que en el 815, el monestir va rebre donacions dels comtes d'Urgell i la Cerdanya. A principis dels segle XI les seves possessions abastaven terres del Berguedà, Andorra, Pallars i la Cerdanya; i algunes possessions en els regnes d'Aragó i Castella. En el 1019 va ser passar a dependre del monestir de Sant Llorenç de Morunys. Sota aquesta tutela es va reconstruir l'església abacial, consagrada en el 1040. Aquesta església fou consagrada pels bisbes Eribau d'Urgell i Arnulf de Ribagorça, sota l'advocació de la Verge i els sants Miquel i Sadurní. En el 1099, el papa Urbà II, li va concedir una butlla d'immunitat. Al segle XII es construí el gran claustre. Al segle XIV va caure en uns forta decadència, finalment en el 1592, el papa Climent VIII secularitza l'abadia.

Sols resta, en el lloc la capçalera de l'església amb l'absis orientat cap a l'oest, i la base del campanar rodona, que es va descobrir durant la restauració de 1971. Del claustre sols queden alguns capitells repartits per Catalunya i els USA; un frontal, conservat en el Museu Nacional d'Art de Catalunya. El monestir, durant dos segles d'abandonament a sofert moltes espoliacions.

Monestir de San Francès.

Localització: Morella (Els Ports)–Comarques del Nord del País Valencià.

El monestir es va crear el 17 de maig de 1272, sembla que amb el beneplàcit del rei Jaume I. Al 1293 hi ha la noticia que el claustre ja era acabat, ja que en aquest any els “confrares de sant Llàtzer” es van reunir en ell. La construcció de l’església s’inicià en el 1300, i fou consagrada en el 1390, pel bisbe de Tortosa Hug de Llupià. L’absis de la dita església va ser dissenyat per Domingo Prunyonosa. Durant l'estiu de 1414 Benat XIII, el papa Lluna, va estar en el monestir. La sala capitular va ser alçada entre el 1427 i el 1442, per Andreu Carrascó. Al 1840 va ser abandonat.

Aquest convent seguix les característiques distributives de tots els monestirs franciscans, si bé presenta solucions molt senzilles que poden atribuir-se a la seua antiguitat. Les tres dependències més importants del convent són el claustre, l'església i la sala capitular. El claustre, limitat a un porticat de planta baixa, forma un quadrilàter amb arcades trilobades en tots els seus fronts. Les formes dels arcs són molt senzilles i són un bon exponent d'este tipus de construccions en l'últim quart del segle XIII, a imatge del convent dels Franciscans de Mallorca o de les Clarisses, de Tortosa.

L'església és d'una sola nau amb capelles laterals. Tenia primitivament coberta de fusta a dos aigües sostinguda per arcs. L'absis és poligonal i cobert amb volta de creueria.

L'aula capitular, de forma quadrada, conserva un dels pocs exemples de pintura mural gòtica del primer quart del segle XV a la Comunitat Valenciana i representa la Dansa de la Mort.

Monestir de Santa Maria d’Ovarra.

Localització: Beranui (La Ribagorça)–La Franja.

No es sap a ciència certa la data de fundació del monestir. El que si que és cert és que en el lloc existia alguna mena d’edifici religiós en temps visigòtics. Fet demostrat per l’existència d’alguns capitells i una pila baptismal de l’època.

Al segle IX el comte Ramon I de Ribagorça ordena la seva reconstrucció. En el 874 regia el monestir l’abat Salomó. El Comte Bernat (920-955) va impulsar la seva reforma i avançar la seva construcció. Ramon II (955-970), va erigir a la Roda d’Isàbena com a seu episcopal, nomenat bisbe al seu fill Odisent. Al 1076 el rei d’Aragó, Sanç Ramires l’annexionà a la abadia de San Victorià d’Assan. Al segle XII usurpà les seves rendes. Va gaudir de priors propis fins al 1582. Va durar fins al segle XVII, amb que sols fora com a santuari.

De planta basilical de tres naus, cobertes amb voltes d'un quart d'esfera. La porta principal s'obri cap al sud, davall un arc de mig punt, encara que es va obrir una altra porta posteriorment en el segle XVI.
Al sud del temple es troba l'ermita romànica de Sant Pau, obra del segle XII, de planta rectangular amb volta de canó i absis semicircular. La porta principal s'obri a l'oest i sobre el doble arc, té llaurat un crismó.

Monestir de La Real.

Localització:La Real /Palma (Mallorca)–Les Balears.

El 10 de juny de 1233 el comte de Rosselló, Nunó Sanç, fa donació als monjos del Cister de la vila d'Esporles, l'alqueria Alpic (La Granja) i l'honor de Sant Llorenç, d'aquet últim lloc compartien la meitat de l'usdefruit. Aquesta donació es va fer efectiva sota la condició d'abastir un convent de l'ordre del Cister a Mallorca. A Esporles en el 1235 s'hi va instal·lar una estructura monàstica anomenada “Fontis Dei”, que va durar fins el 1264. Al 30 de desembre de 1237, el papa Gregori IX va acollir sota la seva protecció a l'abat i el convent cistercenc de Santa Maria de la Font de Déu de Mallorca. Definitivament el 30 de juny de 1239, Nunó Sanç atorga carta de fundació pel monestir, en el lloc de la Real. A aquest lloc es traslladaren alguns monjos de la “Fontis Dei”. L'edifici anomenat l'Alcasser, lloc on el comte Nunó va residir alguns anys, es va convertir en el primer monestir del terme de Palma, conegut com la Real Vella. En aquet lloc es van mantenir fins que es va construir el nou edifici, que ha perdurat fins a l'actualitat, conegut com la Real Nova.

El monestir estava envoltat per un gran mur emmerletat, amb una gran portalada presidida per la imatge de la Nostra Senyora. L'antiga església, segle XIII, construïda en una sola nau amb el teginat en doble vessant sostinguts per arcs punxeguts. L'altar major estava adornat amb un simple retaule, del segle XVI,del qual ressaltava la figura de Nostra Senyora de la Real que portava al seu brac esquerre la figura del noi Jesús. Aquesta imatge estava acompanyada pels patriarques de l'ordre; Sant Beneitó, Sant Bernat i dels apòstols Sant Pere i Sant Pau. Amés de la capella principal n'hi havia altres quatre dedicades a San Onofre, Sant Crist, San Sebastià i Santa Gertrudis la Magna.

El Monestir de Sant Miquel de Cuixà

Localització: Codalet(Conflent) , Catalunya Nord.

Ens un temps primerenc, allà pel 840, en una gorja del riu Tet,es va fundar monestir d'Eixalada. Aquet monestir, que era petitó, tenia com a abat a un tal Comendat. En el 854, un grup de clergues de la diòcesi d'Urgell, acabdillat per Protasi,va dotar el monestir amb els seus bens, conservant l'usdefruit fins la seva mort. En el 878, una gran riuada el va destruir. Llavors el monestir va ser traslladat a Cuixà, prop d'una església dedicada a Sant Germà, en unes terres que eren propietat de Protasi. El 29 de Juny del 879, segons un acta de fundació signada per Protasi i Miró el Vell, Sant Miquel de Cuixà va esdevindré monestir de l'ordre dels benedictins.

L'abat Gari (965-998), va acabar i consagrà l'església de Sant Miquel, en el 975; construcció que va començar el seu predecessor, Ponç. L'abat Oliba(1008-1046) va afegir a la façana del temple dos corredors i tres absidioles.Va construir la cripta del Pessebre, on es venera la imatge romànica de la Mare de Déu del Pessebre, així com la capella de la Trinitat i els dos campanars Llombards. Al voltant de 1130, l'abat Gregori, va construir el claustre, de mabre rosa del Conflent. Aquet claustre compta amb seixanta tres columnes de mabre amb motius vegetals, animals i escenes heroiques. En el segle XII, va existir un escriptori, bressol de la histografia catalana.

En el 1653, pel Tractat dels Pirineus, el monestir va passar sota domini francès. En el 1790, en plena revolució francesa, el monjos van ser expulsats i el monestir va ser venut com a bé nacional. En el 1919, es va comparar el monestir i va posar-se a disposició dels monjos cistercencs de Fontfreda. Definitivament, el 1965, es van assentar una comunitat de monjos benedictins, vinguts de Montserrat. Tornat, d'aquesta manera, als seus orígens.

Monestir de Santa Maria de Gerri.

Localització: Gerri de la Sal /BaixPallars (Pallars Sobirà)–

Comarques de Lleida.

El 20 de juny de 807 es redacta la carta fundacional del monestir de Sant Vicenç i Santa Maria, en el lloc on havia una església visigòtica dedicada a Sant Vicenç, i sota la regla de Sant Fruitós. Aquesta ordre te com a fonament el pacte entre l’abat i els monjos. Seguint aquesta regla, Espanell va reunir a cinc companys monjos als quals feu donació dels seus bens de Seguís i Cartanís. D’aquesta manera va ser nomenat abat del monestir. L’abat era el senyor feudal i superior del cenobi, per tant exercia la jurisdicció civil i eclesiàstica, en tot el territori depenent del monestir. La seva jurisdicció abastava a vint-i-sis esglésies parroquials, a les quals al 1772 s’afegí la d’Escaló. En el 839 el monestir adopta la regla benedictina. En el 966 passa a l’advocació de Santa Maria i passa a dependre del monestir de Sant Victor de Marsella. En el 1190 totes les possessions del monestir passen sota la protecció de Alfons I el Bataller, rei d’Aragó. L’any 1592 per una butlla s’incorpora a la Congregació Claustral de Tarragona, deixant així de dependre de Marsella. En la desamortització de 1835 es va procedir a la seva exclaustració.

Construcció romànica de tres naus amb tres absis semicirculars; la nau central és un poc més alta que les laterals i esta coberta amb volta de canó, mentre les laterals ho fan en volta de quart de cercle. L’absis de l’església esta orientat a llevant i la façana a ponent.

El monestir de Benifassà.

Localització: La Pobla de Benifassà (La Tinença de Benifassà) – Comarques del Nord del PaísValencià.

El monestir, sembla, que esta construït sobre un castell àrab, conegut com /benHassan/. Aquet castell va ser conquerit per Pere II que el va lliurar en feu al cavaller català Guillem d'en Cervera. En el 1229, desprès d'enviudar, es va fer monjo cistercenc i donà les seves possessions al Monestir de Poblet. El rei Jaume el Conqueridor, desprès de conquerir Morella, estant a Tortosa, el 22 de novembre de 1233 davant de l'abat de Poblet i del propi Guillem d'en Cervera va fer l'acta de fundació del monestir: “" Seguint les petjades dels nostres avantpassats , que mirant per les seues ànimes manaren construir nobilíssims monestirs en diversos llocs , volem i ordenem que en Benifazá , s'alce un de l'orde del Císter on en contínues oracions es done honor a Déu i al seu sant nom , i també a la gloriosa Verge Maria , davall la seua advocació ha de ser fundat”. En el mateix any de la fundació es va construir una petita ermita dedicada a Santa Escolàstica. No va ser fins el 1264, que escomesà la construcció de l'església. Entre el 1264 i 1266 es construí l'absis i el creuer d'estil gòtic. Entre el 1316 i 1347 es van construir el Palau de l'abat, el claustre, la sala capitulari les dues sagristies. Finalment al 1460 amb el tancament de la nau central de l'església es van acabar les obres.

El monestir tenia, per la donació de Guillem a Cervera, la jurisdicció sobre tot el territori que depenia de l'antic castell. Aquet territori abastava set pobles que formaven el feu de la Tinença de Benifassà. L'abat era el feudatari de la Tinença, i cobrava el delmes i els impostos.

Durant la guerra de successió les tropes borbòniques destrossaren el monestir i desterraren a l'abat, Gregori Oliver, i a quasi la totalitat dels monjos a Catalunya. No obstant el monestir es va reconstruir, i conservà els privilegisi el regim feudal del qual gojava des e la seva fundació.

En la guerra napoleònica les ordres religioses varen ser dissoltes, llavors els monjos deixaren el monestir, que va ocupar el mariscal, francès, Suchet. Una vegada acabada la guerra, 1814, els monjos retornaren al monestir. No obstant per la desamortització de Mendizabal, 1835, va perdre el seu caràcter religiós i va ser abandonat. Amb aquestes característiques el general, carlista, Cabrera va utilitzar les seves dependencies com a hospital militar i rajola. Durant la guerra carlina tot el Maestrat va ser escenari de grans batalles, el monestir va ser atacat i incendiat per les tropes isabelines. En el 1931, durant la segon república, el monestir de Benifassà va ser declarat Monument Nacional, no obstant degut a la Guerra Civil no es va començar la seva reconstrucció fins el 1960. En el 1967 els monjos de l'Ordre Sant Bruno, procedents d'Itàlia, van prendre possessió.